Le catalan (en catalan : català), est une langue romane, parlée par environ 10 millions de personnes[N 1] dans la partie orientale de l'Espagne (la Catalogne, la Communauté valencienne — localement nommé « valencien » —, aux Îles Baléares, et dans la Frange d'Aragon), en Andorre et, dans une moindre proportion, en France (la majeure partie des Pyrénées-Orientales) et en Italie (la ville d'Alghero en Sardaigne). Il est issu du latin vulgaire introduit au IIe siècle av. J.-C. par les colons romains au nord-est de la péninsule Ibérique et au sud de la Gaule narbonnaise. Apparenté au groupe gallo-roman, il est très proche de l’occitan, en particulier le dialecte languedocien, avec lequel il partage une même origine et une tradition littéraire ancienne, mais présente aussi des traits qui le rapprochent du groupe ibéro-roman. Depuis 1993, il est la seule langue officielle de la principauté d'Andorre. Depuis la transition démocratique espagnole et la mise en place de l'État des autonomies (autonomies régionales), le catalan est reconnu comme langue officielle au même titre que l’espagnol dans les principaux territoires d'Espagne où il est parlé. Le catalan est constitué de divers dialectes (on en a recensé jusqu'à 21), qui restent néanmoins très proches et largement intercompréhensibles. On distingue traditionnellement deux grands blocs dialectaux : le bloc oriental d'une part, qui comprend le catalan central, parlé à Barcelone et à Gérone, les catalans insulaires, parlé dans les îles Baléares (majorquin, minorquin, ibizois) et à Alghero (en catalan : L'Alguer) en Sardaigne (alguérois) ainsi que le roussillonnais, parlé dans les Pyrénées-Orientales ; et d'autre part le bloc occidental, regroupant le catalan nord-occidental, parlé dans les régions occidentales de Catalogne ainsi qu'en Andorre, et le valencien. Cette dernière variante est popularisée au niveau international grâce au film Nos soleils de Carla Simón, tourné à Alcarràs (Segrià), lauréat de l'Ours d'or de la 72e Berlinale en 2022, premier film en catalan à recevoir ce prix cinématographique. La langue catalane dispose de deux principaux standards : le standard général contrôlé par l'Institut d'Estudis Catalans, basé sur l'orthographe et les normes établies par le grammairien Pompeu Fabra (1868-1948), et celui régi par l'Académie valencienne de la langue, limité à la Communauté valencienne et qui prend pour base les Normes de Castelló, établies en 1932, reprenant les normes de Fabra mais adaptées aux principaux traits distinctifs des modalités valenciennes.Le catalan (en catalan : català), est une langue romane, parlée par environ 10 millions de personnes[N 1] dans la partie orientale de l'Espagne (la Catalogne, la Communauté valencienne — localement nommé « valencien » —, aux Îles Baléares, et dans la Frange d'Aragon), en Andorre et, dans une moindre proportion, en France (la majeure partie des Pyrénées-Orientales) et en Italie (la ville d'Alghero en Sardaigne). Il est issu du latin vulgaire introduit au IIe siècle av. J.-C. par les colons romains au nord-est de la péninsule Ibérique et au sud de la Gaule narbonnaise. Apparenté au groupe gallo-roman, il est très proche de l’occitan, en particulier le dialecte languedocien, avec lequel il partage une même origine et une tradition littéraire ancienne, mais présente aussi des traits qui le rapprochent du groupe ibéro-roman. Depuis 1993, il est la seule langue officielle de la principauté d'Andorre. Depuis la transition démocratique espagnole et la mise en place de l'État des autonomies (autonomies régionales), le catalan est reconnu comme langue officielle au même titre que l’espagnol dans les principaux territoires d'Espagne où il est parlé. Le catalan est constitué de divers dialectes (on en a recensé jusqu'à 21), qui restent néanmoins très proches et largement intercompréhensibles. On distingue traditionnellement deux grands blocs dialectaux : le bloc oriental d'une part, qui comprend le catalan central, parlé à Barcelone et à Gérone, le catalan insulaire, parlé dans les îles Baléares (majorquin, minorquin, ibizois) et à Alghero (en catalan : L'Alguer) en Sardaigne (alguérois) ainsi que le roussillonnais, parlé dans les Pyrénées-Orientales ; et d'autre part le bloc occidental, regroupant le catalan nord-occidental, parlé dans les régions occidentales de Catalogne ainsi qu'en Andorre, et le valencien. La langue catalane dispose de deux principaux standards : le standard général contrôlé par l'Institut d'Estudis Catalans, basé sur l'orthographe et les normes établies par le grammairien Pompeu Fabra (1868-1948), et celui régi par l'Académie valencienne de la langue, limité à la Communauté valencienne et qui prend pour base les Normes de Castelló, établies en 1932, reprenant les normes de Fabra mais adaptées aux principaux traits distinctifs des modalités valenciennes.

El català (denominació oficial a Catalunya, a les Illes Balears, a Andorra, a la ciutat de l'Alguer i tradicional a Catalunya del Nord) o valencià (denominació oficial al País Valencià i tradicional al Carxe) és una llengua romànica parlada a Catalunya, el País Valencià (tret d'algunes comarques i localitats de l'interior), les Illes Balears (on també rep el nom de mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer segons l'illa), Andorra, la Franja de Ponent (a l'Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya), la Catalunya del Nord, el Carxe (un petit territori de Múrcia habitat per pobladors valencians),[10] i en comunitats arreu del món (entre les quals destaca la de l'Argentina, amb 200.000 parlants).[11] Té deu milions de parlants, dels quals quasi la meitat ho són de llengua materna; el seu domini lingüístic, amb una superfície de 68.730 km² i 13.529.127 d'habitants (2009),[12] inclou 1.687 termes municipals. Com a llengua materna, és parlada per quatre milions de persones (29% de la població del territori lingüístic), de les quals 2.263.000 a Catalunya,[13] 1.521.000 al País Valencià[14] i 417.000 a les Illes Balears.[15] Com les altres llengües romàniques, el català prové del llatí vulgar que parlaven els romans que s'establiren a Hispània durant l'edat antiga. La normativa del català és establerta, d'una manera general, per l'Institut d'Estudis Catalans, que pren com a base l'ortografia, la gramàtica i el diccionari elaborats per Pompeu Fabra, i per a les variants específiques del valencià, per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que pren com a base les Normes de Castelló, és a dir, l'ortografia de Pompeu Fabra però més adaptada a la pronunciació del català occidental i als trets que caracteritzen les varietats valencianes. El català té cinc grans dialectes (valencià, nord-occidental, central, balear i rossellonès) que juntament amb l'alguerès, es divideixen fins a vint-i-una varietats i s'agrupen en dos grans blocs: el català occidental i el català oriental. Les propostes normatives permeten reduir les diferències entre aquests dialectes en el català estàndard des del punt de vista gramatical, fonètic i de lèxic. El català és una llengua de transició entre les llengües iberoromàniques i les llengües gal·loromàniques, encara que antigament fos molt pròxima a l'occità, amb el qual comparteix origen i grup: l'occitanoromànic. Al llarg dels darrers segles, la major part dels dialectes del català han rebut una forta influència del castellà a l'Estat espanyol i a l'Estat andorrà, del francès a la Catalunya del Nord i també a Andorra, i de l'italià i del sard a l'Alguer, que hi ha deixat empremta en forma de nou vocabulari i noves expressions. El grau d'ús i d'oficialitat del català varia molt segons el territori, que va des de la nul·la oficialitat a França a ser l'única llengua oficial a Andorra, passant per la cooficialitat en tres comunitats autònomes espanyoles. L'ordre estàndard de les frases és Subjecte-Verb-Objecte, encara que pugui canviar en certs tipus de frases com les oracions interrogatives i algunes relatives. La morfologia del català és similar a la de la resta de llengües romàniques: relativament poques flexions; dos gèneres, cap cas (excepte en els pronoms personals, on encara romanen vestigis de la declinació llatina), i distinció entre singular i plural. Els adjectius també es flexionen segons el gènere i el nombre. La prosòdia presenta un accent prosòdic que pot ser marcat per mitjà d'accent gràfic. La llengua té una varietat vocàlica mitjana, amb vuit sons vocàlics diferents. Una característica pròpia del català és la manera com es forma el passat perifràstic, un temps verbal singular que combina un auxiliar basat en el verb anar (encara que no totalment coincident amb aquest) i l'infinitiu (en altres llengües del món aquesta combinació té un valor de futur).El català (denominació oficial a Catalunya, a les Illes Balears, a Andorra, a la ciutat de l'Alguer i tradicional a Catalunya del Nord) o valencià (denominació oficial al País Valencià i tradicional al Carxe) és una llengua romànica parlada a Catalunya, el País Valencià (tret d'algunes comarques i localitats de l'interior), les Illes Balears (on també rep el nom de mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer segons l'illa), Andorra, la Franja de Ponent (a l'Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya), la Catalunya del Nord, el Carxe (un petit territori de Múrcia habitat per pobladors valencians),[10] i en comunitats arreu del món (entre les quals destaca la de l'Argentina, amb 200.000 parlants).[11] Té deu milions de parlants, dels quals quasi la meitat ho són de llengua materna; el seu domini lingüístic, amb una superfície de 68.730 km² i 13.992.625 d'habitants (2013-2015),[12] inclou 1.687 termes municipals. El 2023 era parlada com a llengua materna per més quatre milions de persones (29% de la població del territori lingüístic), de les quals 2.924.610 a Catalunya,[13] 1.190.672 al País Valencià[14] i 327.384 a les Illes Balears.[15] Com les altres llengües romàniques, el català prové del llatí vulgar que parlaven els romans que s'establiren a Hispània durant l'edat antiga. La normativa del català és establerta, d'una manera general, per l'Institut d'Estudis Catalans, que pren com a base l'ortografia, la gramàtica i el diccionari elaborats per Pompeu Fabra, i per a les variants específiques del valencià, per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que pren com a base les Normes de Castelló, és a dir, l'ortografia de Pompeu Fabra però més adaptada a la pronunciació del català occidental i als trets que caracteritzen les varietats valencianes. El català té cinc grans dialectes (valencià, nord-occidental, central, balear i rossellonès) que juntament amb l'alguerès, es divideixen fins a vint-i-una varietats i s'agrupen en dos grans blocs: el català occidental i el català oriental. Les propostes normatives permeten reduir les diferències entre aquests dialectes en el català estàndard des del punt de vista gramatical, fonètic i de lèxic. El català és una llengua de transició entre les llengües iberoromàniques i les llengües gal·loromàniques, encara que antigament fos molt pròxima a l'occità, amb el qual comparteix origen i grup: l'occitanoromànic. Al llarg dels darrers segles, la major part dels dialectes del català han rebut una forta influència del castellà a l'Estat espanyol i a l'Estat andorrà, del francès a la Catalunya del Nord i també a Andorra, i de l'italià i del sard a l'Alguer, que hi ha deixat empremta en forma de nou vocabulari i noves expressions. El grau d'ús i d'oficialitat del català varia molt segons el territori, que va des de la nul·la oficialitat a França a ser l'única llengua oficial a Andorra, passant per la cooficialitat en tres comunitats autònomes espanyoles. L'ordre estàndard de les frases és Subjecte-Verb-Objecte, encara que pugui canviar en certs tipus de frases com les oracions interrogatives i algunes relatives. La morfologia del català és similar a la de la resta de llengües romàniques: relativament poques flexions; dos gèneres, cap cas (excepte en els pronoms personals, on encara romanen vestigis de la declinació llatina), i distinció entre singular i plural. Els adjectius també es flexionen segons el gènere i el nombre. La prosòdia presenta un accent prosòdic que pot ser marcat per mitjà d'accent gràfic. La llengua té una varietat vocàlica mitjana, amb vuit sons vocàlics diferents. Una característica pròpia del català és la manera com es forma el passat perifràstic, un temps verbal singular que combina un auxiliar basat en el verb anar (encara que no totalment coincident amb aquest) i l'infinitiu (en altres llengües del món aquesta combinació té un valor de futur).

Article premier de la Déclaration universelle des droits de l'homme (voir le texte en français) Article 1 Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.

• alphabet latin