dAf 81
GARMY Pierre, MONTIEL Martial
Le quartier antique des Bénédictins à Nîmes (Gard)
Découvertes anciennes et fouilles 1966-1992
Introducció
El barri de «Bénédictins» està situat a l’est dels «Jardins de
1 Context natural i ocupacions preromanes
Les restes arqueològiques es presenten indiferentment en tots els tipus geològics de terrenys identificats a la zona. Globalment, el subsòl del barri està compost per diverses formacions que s’escalonen per la pendent, sota els primers estrats antropitzats. El substrat sobre el qual es desenvolupen els sòls que trobaren el agricultors neolítics, és un mosaic molt heterogeni. Les observacions fetes permeten restituir un paisatge de finals de la prehistòria que posseïa ja alguns aspectes de les nostres garrigues modernes: aporten la prova de que l’antropització de les costes fou efectiva des del neolític i que no va caldre esperar la fixació d’un grup humà a principis de l’edat del ferro per perturbar el fràgil equilibri de l’ecosistema natural. L’ocupació del barri de «Bénédictins», que pot considerar-se des de finals del s. VI abans de C. evoluciona al ritme d’una gestió de l’espai en la qual hàbitat i agricultura es combinen. La construcció d’una muralla al s. IV abans de C. consagra una fase d’extensió i d’estructuració de l’assentament al pla. El barri de «Bénédictins» es troba en aquest moment intra muros, encara que no existeix ocupació construïda entre finals del s. V i mitjans del s. II abans de C, ja que nomès es localitzen camps de conreu en terrasses. L’hàbitat d’aquest periode està situat al peu dels turons i cap a la plana. L’assentament prerromà respon a un hàbitat agrupat no elevat, situació original en el context regional. La instal.lació de noves construccions a les pendents a partir del s. II abans de C tradueix una reconquesta dels vessants des de la plana, en detriment de les zones antigament conreades.
2 Els vestigis d’época romana
Cadascuna de les quatre intervencions arqueològiques de referència és objecte d’una publicació detallada. La casa de la «Marseillaise» (excavació de 1966), de planta bastant irregular i pavimentada en part per mosaics molt simples, és un exemple interessant de casa nimesa de l’Alt Imperi sobre un plànol bastant clàssic, adaptat al decliu del terreny. Als «Villégiales des Bénédictins» (excavació de 1992), diverses boniques cases, algunes dotades amb jardins, estan escalonades per la pendent. Els sistemes de portada i d’evacuació de les aigües són particularment complexes. El conjunt de les «Hespèrides» (excavació de 1986) és certament el més original: al llarg de dos carrers perpendiculars es distribueixen cases marcades encara fortament hereves de les modes i les tècniques protohistòriques. L’excavació de la «Fontaine des Bénédictins» (excavació de 1982) ha lliurat els vestigis més rics de totes les cases del barri: mosaics figurats, pintures, ... Un estudi d’algunes sèries de materials particularment interessants o representatius completa aquest capítol: monedes, conjunts ceràmics, petits objectes.
3 Les cases
Percebuda en la seva globalitat, l’arquitectura domèstica del barri de «Bénédictins» s’ha d’analitzar a dos nivells: la distinció dels grans tipus a partir dels materials utilitzats i els sistemes de construcció; el discerniment en el si de l’arquitectura galoromana el que prové de l’antic fons indígena i de la seva evolució tècnica i el què és adoptat. La decoració dels paviments és reveladora d’una condició social i d’una ambició cultural. El seu estudi aporta confirmacions útils i suscita algunes qüestions en relació amb la història del mosaic en
4 Un barri de la ciutat romana
L’urbanisme de les costes sudest del Mont Cavalier s’inicia més tardanament que el del vessant meridional o de peudemont, ja modificat o àmpliament investit des del canvi d’era. Es fa a més seguint un ritme bastant progressiu, que tradueix sens dubte una pressió urbana moderada. La impressió general que surgeix de l’anàlisi de l’entramat urbà resta en la tentativa d’una organització regular, dificultada per la topografia i probablement també, per l’existència d’ocupacions anteriors. Es coneix la importància de l’aigua en l’aparició i el desenvolupament dels processos d’urbanització a la conca mediterrània. Nimes no va escapar a aquesta regla. Al costat de fonts i de pous, l’accent es posa en dos dispositius fins al moment poc estudiats a Nimes, el drenatge de les aigües en un terreny en pendent i l’avançament i condicionament d’una part més gran de la xarxa de distribució de l’aigua. La creació d’una derivació cap a la fi del segon quart del s. I després de C., que porta les aigües de les fonts d’Uzès va afavorir tècnicament els establiments construïts sota la cota altimètrica del Castellum, la qual cosa té un pes segur en les regles de la urbanització ulterior.
5 El jaciment de finals de l’Antiguetat fins els nostres dies
L’ocupació del sòl des de finals del s. II d.C. es difícil de restituir: activitats agrícoles i hortícoles o bé, més probablement, terrenys simplement abandonats a la vegetació espontània més o menys cuidada. La tornada a posar en cultiu dels erms urbans, el nombre dels quals creix encara a partir de finals del s. IV, no es documenta més que tardanament i puntualment. De l’edat mitja fins als anys 1680, el barri no sembla gaire afectat per la urbanització, manté un caràcter essencialment agrícola, la qual cosa no exclou pas una activitat artesanal també lligada al sòl: la dels calcinaires. Quant a les cases, continuen sent excepcionals en el sector fins a finals del s. VII. El barri queda al marge dels trasvalsaments urbans consecutius a l’edificació de la muralla de Rohan i després de la ciutadella que tanmateix està pròxima. Fins els anys 1850, les construccions resten arraconades en els marges dels carrers i es tracta d’un tipus de construcció més aviat descuidada, essent els horts els que continuen ocupant la major part del sòl.
Conclusions
El barri ha adquirit, des de l’alt imperi una personalitat que permet distingir-lo clarament dels seus veïns, sobretot al sud i a l’oest, on s’articula amb els conjunts monumentals del centre antic. Aquí, les cases juguen un rol d’estructuradores quasi exclusiu del paisatge urbà, tot i que s’observa una variació acusada del nivell socieconòmic de les instal.lacions i dels seus ocupants. Aquest estudi es presenta com una contribució al reequilibri necessari en favor de la casa i del barri, estudiats molt rarament. Permet a més observar les evolucions en un llarg periode en l’escala de temps de la història urbana, de la protohistòria a l’època moderna.
